Fins fa poc més d’una decada, la població de rucs havia caigut en picat i la seva localització geogràfica ha canviat notablement.  L’any 1995 el sensat sobre un 90% dels animals, no superaven pas el centenar, eren 25 mascles, 43 femelles i 28 pollins, que es distribuïen per dues zones concretes, a l’àrea de la comarca del Berguedà amb un 45% del cens total, i l’altra part amb una dispersió més àmplia cap a Pla de l’Estany, Garrotxa, Alt i Baix Empordà i Gironès, i també amb quatre exemplars al Solsonès.
Així, mitjançant una associació anomenada Associació pel Foment de la Raça Asina Catalana (AFRAC), s’està intentant evitar el procés cap a l’extinció que s’havia accelerat en els últims anys. Els objectius d’aquesta associació són ben clars: protegir i fomentar aquesta raça tan oblidada.

Es fa difícil parlar sobre la situació actual del guarà, ja que, com hem dit, si no fos per associacions, com aquesta, o per particulars com Gassó, que voluntàriament fan que el nostre ase pasturi encara per les nostres contrades.
Des de la revolució industrial, el guarà va perdent importància en el món rural. Així els grans mercats que es feien en poblacions com Montmajor, o fins i tot, un dels més importants del ram que es feia a Vic, van anar perdent força, al mateix temps que, els mercats agrícoles van deixar pas a fires on les tecnologies que anaven arribant mostraven el seu ampli repertori. Aquestes substituïen l’ús que feia l’home del guarà català: l’explotació agrícola. La compra-venda d’aquests éssers ja no era necessària, i les feines que podien realitzar havien estat substituïdes per màquines que donaven un rendiment superior.
Com passa amb la major part de les coses, els humans no ens adonem del mal fins que ja està fet i que en alguns casos ja és massa tard per trobar una solució. És en aquest sentit que caldria que féssim una visió de futur, que assegurés la seva pervivència, ja que l’existència del guarà català forma part del nostre patrimoni natural.